patrimoni funerari.cat



Inventaris i estudis sobre cementiris i tombes

Cementiri de Guissona

La ciutat de Guissona havia tingut, a l’antiga Iesso romana, una important necròpolis, de la qual se’n conserven algunes mostres molt interessants al museu de la població; com la làpida funerària de Servilla Praepusa, del s.II d.C. Amb la cristianització, el cementiri primitiu o fossar de l’església, se situà, molt possiblement, on avui hi ha la Plaça Major: s’anomenava Cementiri de Santa Maria. No se sap perquè, es regava amb aigua de l’Estany. No va tenir ni mur ni portes fins el segle XVII. Paral·lelament, a dins de l’església existien diferents vasos familiars i tombes al claustre, sobretot de religiosos, com per exemple la del bisbe Voltes, que fou enterrat al presbiteri de la capella del claustre.

L’any 1787 es prohibiren els enterraments a dins les esglésies, i per aquest motiu, aquest mateix bisbe va decretar que es construís un cementiri fora de la població. Hi hagué un cementiri de transició al carrer de Lo Trinquet.

Descripció

El cementiri que avui coneixem és del segle XIX: segons la llinda de la porta, concretament de l’any 1861. Té forma rectangular i amida uns 5500m2. És el recinte més gran de La Segarra, darrera del de Cervera. És de titularitat municipal i està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) amb el número 718 al Catàleg del Patrimoni Cultural Català des de 1986.

Té capella i dipòsit. L’any 2009 presentava un grau de saturació del 70%. S’ha fet alguna ampliació a la part posterior. I entre ambdós espais, el vell i el nou, hi trobem un petit recinte civil, format actualment per un bloc de quatre nínxols sense decoració religiosa i una tomba en forma de columna trencada, símbol funerari del final de la vida, molt utilitzat des de l’Edat Mitjana fins als segle XIX. Per la data de les dues làpides que resten, aquesta zona data del segle XIX. Vegeu planta del recinte (Font: Institut cartogràfic de Catalunya).

La porta d’entrada conté una inscripció pintada amb la frase: “Hem estat el que vosaltres sou / sereu el que nosaltres som”. Aquesta frase, amb diverses variants, es troba a la llinda de nombrosos cementiris, com a advertiment als vius per la fugacitat de la vida i la certesa de la mort. Per cert, Joan Pons, fill de Guissona conegut musicalment amb el nom d’El petit de Cal Eril, va voler acabar la seva cançó Cendres de l’àlbum Vol i dol (2010) amb aquestes paraules.

La zona antiga del cementiri de Guissona està envoltada de nínxols emporxats als murs perimetrals, on encara es conserven algunes làpides antigues amb elements epigràfics i decoratius molt interessants. En destacarem alguns per la seva antiguitat i pels epitafis escrits amb el sentiment i l’estil d’altres èpoques:

El nínxol de Joan Termens resumeix en poques paraules tota la dissort de la família amb la inscripció:

«Aquest nínxol que aquí hi ha/ la meva mare l’estrena, després a mi em va cridar/ l’únic fill que al mon tenia / i com anar-hi ja volia / no la vaig fer esperar”.

O un dels nínxols més antics, de 1870, propietat de Joaquim de Bojons i Garcia, a qui la premsa de l’època defineix com a digníssima persona i lleial carlista, amb la inscripció:

“D.O.M. / Propiedad / del M.Y.S.D. Joaquin de Bojons Baron de Taltaull Comendador de Carlos 3º / Maestrante de Ronda ECT. ECT. / descansan los restos de su hermana / política la Sra. Francisca Garcia y / Oriach. Falleció el 24 de Setiembre de / 1870 á la edad de 44 años. / R.I.P.”

O el nínxol dels germans Pujol Llanes, de principis del segle XX, un elogi als pares:

“El cor / dels bons fills / es un temple de / gratitut i oració / envers sos / pares / los fills 7 Pujol / Llanes. “ i el seu propi nínxol, de la segona meitat del segle XX, on es lloa l’amor fraternal amb la inscripció Havent en vida viscut aquests dos / germans com una sola anima sempre / en Deu, tampoc la sepultura ha pogut / separar els seus cossos que esperen / aquí el dia de la Resurrecció”.

Als quadrants interiors del recinte, hi veurem algunes tombes a terra, entre les quals n’hi ha una dedicada als caiguts del bàndol franquista a la Guerra Civil, en la qual hi veurem a la part anterior una inscripció habitual “ Soldados caidos / por Dios y por España / el 20 de enero de 1939 / Año de la Victoria / ¡¡ Presentes!! “ i a la part posterior el nom de 5 soldats; i un panteó-capella i un parell de tombes rellevants. No destaquen elements escultòrics.

Horaris

No publicats. Obert

Per conèixer i saber més

Guissona (Turisme de La Segarra)

Oliva, Jordi; Garganté, Maria, et alii. Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de La Segarra. Volum VII:Guissona. Hostafrancs: Fundació Jordi Cases i Llebot, 2013

Print Friendly, PDF & Email